Una lectura comparada entre Canigó, de Jacint Verdaguer, i Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, des d’una perspectiva ecofeminista

Aquest article proposa una lectura comparada entre Canigó, de Jacint Verdaguer, i Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, des d’una perspectiva ecofeminista perquè situem al centre del diàleg entre aquestes dues obres el rol de la natura i la seva relació amb la humanitat. A més, és una òptica que permet que ens conscienciem de la situació d’emergència climàtica en què ens trobem i ens replantegem la nostra relació amb els éssers vius històricament oprimits —dones i éssers vius no humans— pel patriarcat a causa de la seva visió antropocèntrica i androcèntrica simultània del món legitimada a través de la cultura. Per a fer-ho, hem dividit la nostra investigació en tres punts. En primer lloc, mitjançant l’estudi de la recepció crítica de Canto jo, detectarem i establirem, d’acord amb el sistema de Gerard Genette, el tipus de relació transtextual que s’estableix entre Canigó i Canto jo. En segon lloc, mitjançant una lectura atenta dels dos llibres, estudiarem els paral·lelismes entre els personatges antropomòrfics —els humans, és a dir, Oliba, Gentil i Hilari, i les encantades— i la seva relació amb l’art i l’entorn. Finalment, ens centrarem en com es vehicula un missatge d’ecodependència a través de tres veus no humanes —les veus dels núvols i els Pirineus de la novel·la de Solà i la veu del Canigó del poema de Verdaguer— i quins són els mecanismes lingüístics emprats per a construir-les. Unes veus que conclouen que, a causa de la finitud de les vides humanes i en contraposició amb la immortalitat dels cicles naturals, l’únic que romandrà dret al llarg dels segles serà la natura. Consegüentment, ella és l’únic i veritable llegat possible per a les següents generacions.